No en fan falta més per somiar
divendres, 27 de maig del 2011
dilluns, 23 de maig del 2011
Beeeeee (onomatopeia)
Cada vegada ho tinc més clar. Som un col·lectiu ben dòcil, gregari i aburgesat. Ho saben i juguen amb això. Saben a qui li poden apretar i se n'aprofiten. Tenen molt clar que les nostres mobilitzacions són de vergonya i que han domesticat als sindicats i que els tenen ben agafats pels piquerols. Fins i tot ens acabaran fent creure que realment som els culpables de tot plegat. Potser vaig ser jo qui va inventar (com a bon enginyer financer que sóc) les hipoteques "subprime" i encara m'ho retreuen.
Que ens abaixen el sou, doncs ja ens està bé. Que retarden el pagament dels complements d'antiguitat que ens pertoquen, serà perquè no pot ser d'altra manera. Que ens apujen les hores de docència i de permanència, muts i a la gàbia. Molts som els que pensem que ens guanyem fins l'ultim cèntim que ens paguen. El problema rau en aquells que sense ser vocacionals (i en són un bon grapat) segueixen pensant que per al que treballen encara els compensa l'esforç. Una llàstima.
No m'agradaria que cap de vosaltres creguera que això d'avui és tan sols una enrabiada infantil. Tampoc que se m'infla la vena social i d'esquerres després d'una altra desgràcia electoral (i ja en van unes quantes...). El que realment m'importa es que se'n parle de la nostra dignitat. I això, coincidireu amb mi, no entén de colors. Apa nois, me'n vaig que encara em queden vint-i-cinc redaccions dels meus alumnes de batxillerat per corregir i la feina no es fa sola.
Perdoneu, però algú ho havia de dir.
dissabte, 21 de maig del 2011
dijous, 19 de maig del 2011
Azar meteorológico VII
La lujuria del miedo
La perversa aquiescencia
La perversa aquiescencia
La mentira compartida
Te fuiste sin llamar
No te perdono
Caminos Malabares
por fin
resuelto y firme en la duda
de vivir a toda costaabro los brazos
a la muerte
aplazándola un segundo
embebido en su intenso olor a incienso
a rosas
y a claveles
que demónica y perversa
repetirá circularmente
en esta tarde
en la que la lluvia
sin saberlo y sin importarle
devolverá su olor a todos tus caminos
malabares
Extravío
Hoy ya no era lunes
ni las seis y veinticinco
ni siquiera otoño
era importante.
Vivir fue nuestra lucha
y destruirnos clavándonos los ojos
sin vomitar
será el milagro
Subscriure's a:
Missatges (Atom)